Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona el 10 d'octubre de 1908 i mor a Girona el 13 d'abril de 1983. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí.. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica i es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya)
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve. Després, viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. La precarietat econòmica li impedeix continuar amb la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada. Però dos anys més tard es va publicar gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies.
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes(1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980.
Afectada d'un càncer mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada